Senyoreta, senyora, senyoret i senyor?

. dissabte, 31 de març del 2007
0 comentaris

Per Cris Pérez Vázquez. El llenguatge és la forma d’expressar simbòlicament la realitat, és l’eina que permet donar-li nom als pensaments. Se’ns acut una idea i emetem el missatge en funció del missatge que volem transmetre.

A més, el llenguatge té un altre repte: és una eina d’intercanvi entre dos o més individus. En un procés comunicatiu on intervenen dues parts amb intencions diferents. La part emissora crea un missatge i la receptora el rep i l’interpreta segons les seves idees.

Com a conseqüència, es pot donar que l’emissora tingui una intenció i la receptora l’interpreti d’una altra manera. Per tant, el llenguatge té una intencionalitat sovint dubtosa per a qui rep. Però, si s’utilitza de forma estudiada, pot aportar uns objectius molt calculats.

LA INTENCIÓ DEL MISSATGE

D’aquesta intencionalitat dels missatges en són molt conscients periodistes, publicistes i classe política que l’utilitzen segons els seus interessos per a adreçar-se a determinats públics o per provocar determinades reaccions ben estudiades. Els titulars dels diaris en són testimonis d’aquest ús discriminatori del llenguatge i dels missatges:

“Interior atribueix a la immigració l’augment de la delinqüència en un 10,52%”

“Un sord-mut mata a cops de martell a la seva dona que tenia la mateixa minusvalidesa”

“Algunes dones pateixen en silenci la violència domèstica”

Les coses canvien quan arriben les campanyes electorals, els discursos polítics es tornen més incloents, volen aconseguir el major nombre de vots i passen per alt el principi d’economia que l’ens normatiu reclama per a l’ús del llenguatge:

“Ciutadanes i ciutadans de Lleida”

LES INCLUSIONS I EXCLUSIONS DEL LLENGUATGE

Aquesta inclusió, però, és un avenç a destacar. Fa més de 30 anys, els discursos eren ben diferents:
“Espanyols”

La figura femenina ha guanyat places, ha reivindicat la seva posició dins de la societat i ha aconseguit que la classe política la consideri en els seus discursos. Per tant, aquesta senyal dels missatges és un avenç considerable. Mostra d’aquest avenç i la seva demostració en el llenguatge és la incorporació de noves paraules com advocada, psicòloga, oficiala i altres professions tradicionalment masculines.

De la mateixa manera, el llenguatge també ha evolucionat pels homes i paraules com infermer, costurer o cuiner, també van donar pas als professionals d’aquestes feines d’antecedents femenins.

Aquesta evolució demostra que la llengua és viva i que es va modificant segons les demandes de la societat.

LA RESPONSABILITAT EN LA CONSTRUCCIÓ DEL LLENGUATGE

Ara bé, fins a quin punt hem de forçar el llenguatge? Fins on arriben les nostres responsabilitats?

Alguns col·lectius parlen d’inventar neologismes que neutralitzin la llengua per a definir el gènere, altres proposen crear noves terminacions amb aquest mateix objectiu. L’anglès és una llengua que disposa de moltes paraules neutres, en canvi, per a definir dones d’una determinada professió, s’ha d’afegir el terme “woman”. Aleshores de què serveixen les paraules neutres?

Una altra proposta és duplicar les paraules, quan no sigui possible trobar un genèric. Altres recolzen l’ús de l’arroba per a incloure tots els gèneres.

La propera vegada que escrigui una carta a un receptor anònim, hauré de considerar les diferents possibilitats: senyoreta, senyora, senyoret i senyor. Una altra possibilitat podria ser “senyoriat” (o senyoria(?!)) fent ús de la invenció d’una nova terminologia menys sexista. I un altre recurs podria ser fer ús de la reconeguda arroba.

Caure en l’excés accentua les diferències i forçar la llengua és una mesura massa violenta que no ens reportarà els canvis desitjats. Si inventem noves paraules, però no esborrem de les nostres ments la discriminació, tornarem a tenir als nostres diccionaris neologismes excloents.

Ara bé, el que sí és evident és que a les dones ens segueixen demanant si som senyores o senyoretes i que no és el mateix ser un home públic que una dona pública.

PUNT DE PARTIDA

Canviar alguns enunciats i parar més atenció al llenguatge excloent és un bon punt de partida. A la xarxa, es poden trobar nombrosos manuals de com utilitzar vocabulari integrador. L’objectiu és enderrocar vells estereotips i incloure els col•lectius que, en l’actualitat, tenen més risc d’exclusió social.

Com diu l’Eulàlia Lladó, que una llengua tingui diferents paraules per a denominar matisos del color gris significa que els seus parlants perceben tons del gris que altres no poden descriure i dels que difícilment en seran conscients.

A vegades, les paraules poden ser constructores de la realitat. De forma pacífica, arribarem a construir la paleta de grisos que ens manca per a tenir un llenguatge excloent i quan ho aconseguim, segur que també arribem a veure més colors!


POSTS RELACIONATS: Aprender a hablar de nuevo Seguiu llegint >>>