Per Cris Pérez Vázquez. El Sr. Jordi Ficapal de l'Escola de Turisme Sant Ignasi va oferir una ponència molt interessant en el marc de les jornades de Turisme pel desenvolupament que van tenir lloc a Caixafòrum els dies 27 i 28 de maig.
Les empreses tenen diferents fórmules per a implementar la Responsabilitat Social Corporativa i existeixen indicadors que ens proporcionen informació sobre quin és el grau d'implicació de les mateixes amb la RSC.
La Responsabilitat Social Corporativa hauria de ser una integració voluntària de les preocupacions socials i ambientals per part de les empreses. Aquesta integració voluntària pot generar sinèrgies amb la població organitzada (Associacions, ONGs i resta d'entitats del Tercer Sector). Fruit d'aquestes sinèrgies poden sorgir iniciatives que afavoreixen el desenvolupament d'un país receptor.
El desenvolupament evidentment ha de respondre a les fórmules del Triple Bottom Line (econòmic, ambiental i social); però no s'ha de confondre amb una rentada de cara o fer caritat. Com el Sr. Ficapal afirmava: “és més fàcil donar diners que temps”
En aquest sentit, les empreses poden implementar la RSC adreçada a quatre objectius diferents:
1. De cara a l’accionista: per a afavorir el flux d’inversions i poder publicar i aparèixer a informes que puguin atraure capital.
2. Adreçada a la comunicació: per millorar la imatge i adreçat al mercat per diferenciar-se i posicionar-se
3. Fent partícips als “stakeholders” o grups d’interès de l’empresa que no només es preocupen per l’accionariat, sino també per la clientela, per les persones que treballen en el si de l’empresa, per les empreses que els proveeixen serveis, etc.
4. I finalment, la de més gran implicació i més arrelada a l’empresa que, a part de recollir tots els grups d’interès anteriors, retorna i s’implica en la societat on està enclavada l’empresa i és en aquest punt on poden sorgir les sinèrgies amb les entitats del tercer sector.
A la mateixa vegada, aquestes entitats es poden classificar pel seu grau de dependència econòmica en quatre grups:
1) Beneficiència
2) Partenariat
3) Aliances
4) Lobbies
1 comentaris:
Des del meu punt de vista, no és possible contribuir en cooperació internacional per part de les grans corporacions. Si no ho saben fer a casa, com han d’entendre una societat a la qual no pertanyen i que ha de tenir el seu propi desenvolupament?
L’economia d’escala és perjudicial pel medi ambient, per la societat i per la mateixa economia. Evidentment, no per l’economia de les pròpies empreses; però sí per les economies globals i locals. Per molt que les persones seguidores del neoliberalisme defensin que la mateixa economia s'acaba auto-regulant.
Les grans empreses només poden arribar al segon grau d’integració de polítiques de RSC. Com a molt, podran arribar a preocupar-se pels seus grups d’interès.
En el cas hipotètic de que arribessin a l’excel.lència en RSC i retornessin els beneficis a les societats d’enclavament (transformant-se en cooperatives i donant les participacions o recollint els propis residus que reparteixen i gestionant-los; per exemple) com poden decidir quina acció és la millor per aquella societat, si no és la mateixa societat qui decideix què vol? No acaba mai la seva intervenció? Fins on ha d’arribar?
Tenim empreses potents a Espanya presents arreu del món que venen la seva caritat amb el títol de RSC, tal i com comentava la Sra. Barnett a les jornades, per a que el seu públic objectiu estigui satisfet davant de l'explotació del territori i del mercat arreu. Això no és RSC. Això és màrqueting. El món ja en té prou de grans empreses i de grans títols. L'economia quan sobrepassa un cert nivell no és controlable, com tampoc són controlables les conseqüències que generen en el medi i en les societats. Mirem-nos el melic!
Publica un comentari a l'entrada