(Selecció de Josep Valls).

EDICIÓ TANCADA

La fàbrica d'estigmes socials

. dijous, 17 de maig de 2007
  • Agregar a Technorati
  • Agregar a Del.icio.us
  • Agregar a DiggIt!
  • Agregar a Yahoo!
  • Agregar a Google
  • Agregar a Meneame
  • Agregar a Furl
  • Agregar a Reddit
  • Agregar a Magnolia
  • Agregar a Blinklist
  • Agregar a Blogmarks

Per Cris Pérez Vázquez. La publicitat i els mitjans de comunicació manipulen la nostra percepció de la realitat, ens informen d'allò que els interessa i de la manera que interessa. A vegades de forma conscient, però sovint la inconsciència els porta a emetre sentències que fomenten uns comportaments o altres.

Com el cas ja publicat de Dolce&Gabbana, del qual debatíem amb gent de la Universitat. Les empreses publicitàries haurien de ser més responsables en els seus missatges. Per a evitar escàndols que acaben beneficiant més a l'anunciant, es parlava d'aplicar mesures preventives i que algun organisme classifiqués els anuncis abans de sortir als mitjans de comunicació.

Jo era una de les poques que mantenia la posició de que l'Associació d'Agències de Mitjans o el CAC - per citar-ne alguns - havia d'assumir aquest control. Gairebé tot el debat va girar en contra d'aquesta afirmació: el control acaba sent censura, minva la llibertat d'expressió, existeix el perill d'afavorir per interessos -com ja passa als USA amb la classificació de les pel·lícules.

Tenen raó. Però quin és l'equilibri? Volem fomentar la violència de gènere, la discriminació, l'anorèxia i la bulímia...? Són conseqüències de la publicitat o són un reflex de la nostra societat utilitzats pel món publicitari? Es repeteix la història de l'ou i la gallina?

L'última novetat anunciada a un canal de televisió és que fer-se gran és inevitable. És una frase aparentment innocent. Es tracta d'un anunci d'una crema anti-arrugues.

Què ens volen transmetre? Que no val la pena viure a partir de que tens arrugues? Que no ens podem fer grans? Que ja no es porta la maduresa? Tornem al viu la vida i deixa un cadàver bonic?

El resultat està servit: clíniques de cirurgia estètica que apareixen com a xampinyons, tota mena de potingues i injeccions a la venda per a combatre les arrugues. No havíem quedat que l'arruga era bella?

Ja tenim una societat amb persones de 40 anys amb desequilibris alimentaris, ara tampoc poden fer-se grans? Complir anys és inevitable?

No, no és inevitable. Les persones que moren, no poden fer-se grans i gaudir de la vida. No poden tenir l'experiència que es reflecteix en les i els nostres àvies i avis.

Necessitem urgentment un Richard Gere de l'arruga o demanar-li a Adolfo Domínguez que torni a escriure a les etiquetes dels seus dissenys que "l'arruga és bella"!