El tresor blau

Per Cris Pérez Vázquez. Iniciatives com "Neau" a Amsterdam i "Eau de Paris" volen aturar el creixement abusiu de consum d'aigua embotellada. Paradoxalment, als països on l'aigua d'aixeta està més controlada, el consum de l'or blau envasat és més elevat.

La problemàtica d'aquest consum abusiu és la logística i la gestió de residus que aquest fet comporta. Embotellar aigua, requereix un envàs de plàstic que s'ha de fabricar. A continuació, una cadena de producció que gràcies a l'electricitat omple les ampolles i les precinta. Quan el producte està etiquetat i a punt, s'ha de distribuir. El transport de les botelles d'aigua segueix la línia de contaminació, per finalment arribar a la botiga o al consum final.

Però en arribar a casa de qui la consumeix, es torna a iniciar un nou conflicte ambiental. En consumir l'aigua, els envasos s'han de reciclar. Per a reciclar-los, es necessiten uns contenidors per llençar-los, un transport per recollir-los i portar-los a la planta de reciclatge i si arriben - només es recicla un 20% d'aquests envasos -, la planta de reciclatge també està generant uns efectes perniciosos per al medi ambient. I encara no s'ha acabat, el producte que s'obté del reciclatge s'ha de vendre i tornar a transportar.

Quants transports i fabricacions inútils, si podem obrir l'aixeta, omplir un got i beure aigua. Fins i tot, les nostres mascotes han de consumir aigua embotellada! L'aigua d'aixeta no és suficientment pura per a aquaris i per a mascotes que han de seguir algun tipus de tractament.

Aquesta aigua d'aixeta té la suficient qualitat per a països on no tenen aigua? Neau distribueix dins de la seva ampolla buida un missatge de conscienciació d'aquesta cadena de contaminació i els beneficis els destinen a països on el tresor blau és escàs.

Fem una reflexió i incorporem projectes com NEAU, obliguem a fabricants a fer-se càrrec de la recollida i gestió dels seus envasos que contribueixen a la polució del nostre món i agraïm la sort de poder obrir l'aixeta i beure aigua potable!

Año internacional del Agua Dulce (2003)
El agua en botella, un problema medio ambiental global
Un sistema israelí convierte gua contaminada en potable casi instantáneamente
Agua en botella: tirando recursos por la alcantarilla
Reciclado de plásticos
Agua embotellada: símbolo de nuestro tiempo
Impacto ambiental del agua embotellada, Consumer

Seguiu llegint >>>

La fàbrica d'estigmes socials

Per Cris Pérez Vázquez. La publicitat i els mitjans de comunicació manipulen la nostra percepció de la realitat, ens informen d'allò que els interessa i de la manera que interessa. A vegades de forma conscient, però sovint la inconsciència els porta a emetre sentències que fomenten uns comportaments o altres.

Com el cas ja publicat de Dolce&Gabbana, del qual debatíem amb gent de la Universitat. Les empreses publicitàries haurien de ser més responsables en els seus missatges. Per a evitar escàndols que acaben beneficiant més a l'anunciant, es parlava d'aplicar mesures preventives i que algun organisme classifiqués els anuncis abans de sortir als mitjans de comunicació.

Jo era una de les poques que mantenia la posició de que l'Associació d'Agències de Mitjans o el CAC - per citar-ne alguns - havia d'assumir aquest control. Gairebé tot el debat va girar en contra d'aquesta afirmació: el control acaba sent censura, minva la llibertat d'expressió, existeix el perill d'afavorir per interessos -com ja passa als USA amb la classificació de les pel·lícules.

Tenen raó. Però quin és l'equilibri? Volem fomentar la violència de gènere, la discriminació, l'anorèxia i la bulímia...? Són conseqüències de la publicitat o són un reflex de la nostra societat utilitzats pel món publicitari? Es repeteix la història de l'ou i la gallina?

L'última novetat anunciada a un canal de televisió és que fer-se gran és inevitable. És una frase aparentment innocent. Es tracta d'un anunci d'una crema anti-arrugues.

Què ens volen transmetre? Que no val la pena viure a partir de que tens arrugues? Que no ens podem fer grans? Que ja no es porta la maduresa? Tornem al viu la vida i deixa un cadàver bonic?

El resultat està servit: clíniques de cirurgia estètica que apareixen com a xampinyons, tota mena de potingues i injeccions a la venda per a combatre les arrugues. No havíem quedat que l'arruga era bella?

Ja tenim una societat amb persones de 40 anys amb desequilibris alimentaris, ara tampoc poden fer-se grans? Complir anys és inevitable?

No, no és inevitable. Les persones que moren, no poden fer-se grans i gaudir de la vida. No poden tenir l'experiència que es reflecteix en les i els nostres àvies i avis.

Necessitem urgentment un Richard Gere de l'arruga o demanar-li a Adolfo Domínguez que torni a escriure a les etiquetes dels seus dissenys que "l'arruga és bella"!

Seguiu llegint >>>

Són les vides virtuals el futur?

Els desplaçaments fins els llocs de treball s’anul·len; la construcció física de centres d’oci o supermercats ja no són necessaris. La vida virtual pot fer que les vides continuïn d’una altra manera. Els grans centres logístics poden comunicar directament amb les vivendes per a subministrar aliments i serveis que cobreixin les necessitats bàsiques.

El nostre futur està tan allunyat del món de Matrix?

La nova vida anomenada “Second Life” intercanvia serveis i compres a la xarxa. Una vida desitjada i creada per nosaltres que poc té a veure amb la vida física, amb la contaminació i amb els perills que ens esperen al carrer. A les vides virtuals, la nostra realitat la creem nosaltres. És tan futurista crear la pròpia realitat o la creem permanentment?

Algunes persones emprenedores ja han trobat filons de mercat i ja guanyen diners a botigues de disseny de roba, despatxos d’arquitectura, etc. Tots negocis virtuals poc o gens regulats per la legislació, gremis i col·legis professionals.

L'usuariat que vol comprar un dels productes adquireix el producte o servei que necessita en la moneda pròpia del món de “Second Life” que es pot aconseguir amb diners reals (euros o dòlars) .

La primera premissa d'una societat o economia sostenible, ja la tenim. És l'oportunitat del desenvolupament sostenible a nivell mundial?

I el vessant sociocultural? També es desenvolupa? O tenir una vida paral·lela i connectada a un ordinador és antisocial i fomenta l'alienació?

Existeixen comunitats, gimnasos, llocs per anar a sopar, concerts, exposicions, etc. L’oferta és suggerent i sembla atractiva per l'usuariat que es va afegint a aquesta nova societat on les persones són com volen ser. Elles mateixes defineixen el seu look, la seva feina i el seu grup d'amistats. Molt més del que es pot dir de la vida física, on molts paràmetres determinen els nostres trets característics i ens condicionen a ser com volem ser.

Per últim, l’impacte ambiental que genera aquesta nova vida és inferior al de la nostra comunitat actual. S’incrementa el consum d’energia consumit pels ordinadors. Però si portem a tota la població a Second Life, podrem efectuar les compres i només necessitarem un transportista que ens porti aliments o begudes. Podem treballar des de casa i podem relacionar-nos amb les nostres amistats a qualsevol lloc virtual sense fer cap moviment.

Una altra cosa serà l’assistència mèdica que aquesta sí ha de ser física. No sé si ser metge passarà de ser una professió cercada a ser obligada si tota la població es passa a una vida virtual. Potser els metges inventen algun nou sistema virtual per a visitar, operar i diagnosticar?

Sembla que una vida així, compleix tots els requisits per ajudar a tenir una societat equilibrada i sostenible i les persones “s’inventen” la personalitat amb la que se senten més còmodes.

Però quins perills té tenir una societat virtual?

George Orwell, Jules Verne i altres autors ja havien predit el futur a la seva manera. És Matrix una altra previsió de futur? És una vida virtual, perillosa? Quina diferència hi ha entre la vida actual controlada pels lobbies i una vida virtual controlada per la informàtica?

Un tema emergent i futurista que em té intrigada... Seguiu llegint >>>