Per Cris Pérez Vàzquez. En els nostres dies existeix una xarxa que permet les comunicacions mundials. Les jerarquies es difuminen a Internet, parlem d’igual a igual i qualsevol pot escriure i participar en la creació d’un món més col.laboratiu i més igual.
Les persones que escrivim blogs o que participem en la creació d’enciclopèdies digitals – wikipèdia i altres – ho fem de forma voluntària. Les motivacions són diverses, però volem dir la nostra en una societat on fins ara només tenien veu les classes dirigents i la resta de la població rebia informació de forma passiva. Aquesta passivitat, s'ha acabat. Existeix un nou "Déu" anomenat Internet que ens apropa i que difumina les línies jeràrquiques.
La xarxa de xarxes permet trencar el silenci, permet l'activitat, permet passar de ser persones passives a ser actives i compromeses mitjançant la transmissió del nostre missatge i l'agrupament per grups d'interès. Dir la nostra té més sentit ara que mai, persones d'arreu del món poden coincidir i recolzar una forma de pensar.
L’aparició d’aquest nou mitjà de comunicació lliure produeix canvis. Ara les persones connectades participem activament en la innovació, sigui quina sigui.
A nivell social, les comunitats virtuals es multipliquen, es reinventen i les persones s’associen per interessos i inquietuds. L’economia també canvia, es creen empreses virtuals que actuen més enllà del radi d’acció tradicional.
Les fronteres ja no estan clares i la jurisprudència no es pot delimitar al territori nacional o a Internet. Les persones s’associen per ubicar les seves companyies a territoris més favorables pels seus negocis.
Igualment, les crítiques i les notícies troben difícil censura i, en segons, la gent es comunica traspassant noves més enllà del seu cercle habitual. La informació viatja, es classifica i les empreses viuen crisis d’imatge per les seves accions poc ètiques.
És cert que alguns blogs han estat denunciats i censurats, però la comunitat bloggera es rebel·la contra aquests abusos, s’associa i es dóna suport demostrant que existeix un teixit important que es defensa de les injustícies i fa “pinya” per no haver de claudicar, una vegada més, a les classes pudents o davant les corporacions.
Aquest fet demostra que el compromís en Internet existeix i lluny d’aïllar les persones, les uneix sota un mateix paraigües: la defensa de les nostres llibertats que ens ha estat denegada durant tots aquests anys amb el silenci i la manipulació de la informació.
Les persones col·laborem, som actives i estem creant una estructura més responsable i compromesa. Nosaltres podem fer coses, podem escriure, podem donar a conèixer fets i podem ajudar-nos. De fet, ja ho estem fent.
És cert que no tota la població mundial té accés a Internet i que és una via més de diferenciació vers a comunitats amb menys recursos. Però accedir a un ordinador, llegir informació i dir la nostra és més fàcil ara que mai. Abans no teníem coneixement dels problemes de les jerarquies més desafavorides i havien de patir en silenci. Ara és suficient un Internet café o una biblioteca pública per accedir a la xarxa, dir la teva i trobar la comunitat que et convingui.
La societat a la qual estàvem acostumats a viure sí era reprimidora i aïllant: de la feina a casa i de casa a la feina. Ara totes les persones estan al nostre abast. Ja no t’has de considerar un “bitxo raro” per no trobar persones amb les teves inquietuds, amb un clic trobaràs persones que pensen com tu i que defensen els seus ideals.
Potser estic molt positiva i, segur que Internet presenta molts inconvenients que avui no sóc capaç de veure. Però tampoc m’interessen, jo he trobat a la xarxa bones amistats i contactes que han fet i farien molt per mí. I tú, a què esperes?
Seguiu llegint >>>
Internet: contribueix a un món més igual?
Tresor blau: article de luxe?
Per Cris Pérez Vàzquez. El comentari al post El Tresor Blau d'un lector de Sabadell m'ha obert la curiositat per conèixer la potabilitat de les nostres aigües d'aixeta. L'OCU - Organisme de Consumidors i Usuaris - va realitzar un estudi de les ciutats espanyoles a principis del 2006. Aquest estudi descobreix que a Càceres, Ciutat Real, Zamora i part d'Alacant, Àvila i Murcia l'aigua presenta excés de trihalometans i, per tant, no és potable.
A la web del SINAC, podem conèixer els resultats dels anàlisis que s'han fet a la nostra població i l'empresa gestora de la xarxa de distribució. En concret a Sabadell, l'aigua és potable segons els resultats dels darrers anàlisis.
El consum d'aigua és necessari per a la humanitat, no hauria de ser un article de consum ja que és necessari per a sobreviure. Si ens cobressin l'aire que respirem, no ho acceptaríem. Sense aire o aigua potable és impossible continuar visquent. En canvi, paguem l'aigua com si en poguéssim prescindir.
Paguem l'aigua com un article de luxe i, fins i tot, existeixen marques que l'embotellen en edicions limitades. L'aigua és un dret, no un capritx al qual només hi poden accedir les classes benestants.
Riccardo Petrella - autor del "Manifest de l'aigua" - va oferir una conferència magistral a la Universitat d'Estiu d'Andorra sobre l'aigua. Aquest expert italià manifesta que l'aigua és un patrimoni mundial comú i vital. L'aigua ha de ser accessible per a tota la població mundial; és un dret polític, econòmic i social inalienable, individual i col.lectiu. S'ha de gestionar d'una forma sostenible i integrada, solidàriament i ser responsables a nivell individual i col.lectiu amb altres comunitats i la població mundial, amb les generacions futures i amb el nostre ecosistema.
Aquest petit resum, engloba les reivindicacions de l'autor del comentari a Tresor Blau que cita alguns dels reptes que ha de superar la nostra generació. Els seus suggeriments són igualment encertats i vàlids per a trobar solucions al consum abusiu de l'aigua.
Tresor blau era una crida per a produir menys residus, però sense cap mena de dubte, l'aigua és un dret al qual hem de tenir accès i, si l'hem de pagar, que sigui de qualitat.
Si l'home és un gest,
l'aigua és la història.
Si l'home és un poble,
l'aigua és el món.
Si l'home és viu,
l'aigua és la vida.
Joan Manel Serrat (L'home i l'aigua)
Análisis agua del grifo ciudades españolas
Precio del agua de grifo en España
Manifest de l'aigua, Riccardo Petrella
Seguiu llegint >>>
Ropa olímpica de origen incierto
Por Cris Pérez Vàzquez. Mainland Headwear suministra gorras, viseras y otros complementos a marcas deportivas como Reebook, Ellesse, Timberland, Fila, Callaway, Ping, Titleist, etc. También ha suministrado todo tipo de material para marcas como NBA, Warner Brothers, Pokemon y Star Wars, entre otras.
Esta casa ofrece a su proveeduría una solución para el diseño, la manufactura y la exportación de productos deportivos.
Según un informe elaborado por Juega Limpio -alianza de entidades que investigan las condiciones de trabajo del sector mundial de ropa deportiva-; Mainland Headwear contrata a menores, su plantilla trabaja más de 13 horas diarias sin ningún festivo semanal y la paga menos de un 50% del salario mínimo legal. Además se le pide que mienta en las inspecciones y es aleccionada cuidadosamente para engañar en las auditorías.
Mainland Headwear es una de las empresas proveedoras de las grandes casas deportivas que esponsorizan los Juegos Olímpicos. La alianza Juega Limpio está realizando estos estudios desde antes de los Juegos Olímpicos de Atenas.
Este informe destaca que el olimpismo es una filosofía de vida que exalta y combina en un conjunto armónico las cualidades del cuerpo, la voluntad y el espíritu. Aliando el deporte con la cultura y la educación, el olimpismo se propone crear un estilo de vida basado en la alegría del esfuerzo, el valor del buen ejemplo y el respecto por los principios éticos fundamentales universales.
Juega Limpio reclama al COI que, ante hechos tan graves como los citados anteriormente que contradicen la filosofía del olimpismo, tome medidas que los frene o finalice.
Las Olimpiadas son un evento seguido a nivel mundial. Si el COI llevara a cabo una acción coherente con la misión y con los artículos de la Carta Olímpica sería un ejemplo de consecuencias esperanzadoras para poner fin a las conductas poco responsables.
Malas prácticas Sostenibilidad y RSC
Seguiu llegint >>>
Peuplade: la tornada de la vida social responsable
Per Cris Pérez Vàzquez. A França ha sorgit una nova iniciativa pensada per a recuperar la confiança amb el veïnat. Es tracta d'un nou portal que es diu Peuplade. A través d'aquest portal es fan trobades amb interessos comuns. La diferència és que aquestes trobades volen ser un nexe d'unió amb persones que viuen a prop i que no es coneixen.
Peuplade es va crear amb l'objectiu de reinventar una vida social semblant a la dels nostres avis als pobles: demanar sal a la casa del costat, cuidar el gat, instal.lar una impressora, etc. L'intercanvi de serveis o d'ajudes que no ens costen res i que ens faciliten la vida.
[segueix]
Aquest portal es va crear al 2003 i és una mostra més de la fi de l'individualisme i de la necessitat humana de les relacions. Una vegada més s'imposen altres valors que els econòmics.
Aquest portal es retroalimenta de les dades de l'usuariat. S'introdueixen esdeveniments, trobades, recol.lectes amb finalitats filantròpiques i són les mateixes persones que hi participen que ho organitzen i ho transformen en realitat.
Aquest és un bon exemple de com la tecnologia pot estar al servei de les relacions i com usar-la per a fomentar la recuperació dels valors socials i l'ajuda entre diferents persones que d'una altra manera no s'arribarien a conèixer mai.
Seguiu llegint >>>
Xampinyons de responsabilitat
No sé si el vídeo "Una veritat incòmoda" o si els documentals dels ossos que s'extingeixen... en realitat, no sé el motiu pel qual la responsabilitat s’ha posat de moda. És un fet que celebro, com a sostenible i responsable que sóc. Però m’envaeixen dues pors:
1. Que totes les persones es dediquin a ser “responsables” de forma indiscriminada i que oportunistes sense escrúpols facin servir aquesta “moda” per a enriquir-se.
2. Que la responsabilitat sigui difosa de la mateixa manera i amb la mateixa informació i fem avorrir la responsabilitat com qualsevol altra moda.
Només la paraula moda, ja em posa els pèls de punts i més quan parlem de la sostenibilitat. La sostenibilitat és un tema prou complex com per valorar l’opinió i el que hagin de dir els grups d’interès i les persones expertes en els diferents temes afectats. Però si aquesta complexitat la resumeix la consultoria de torn que, enlloc de crear un nou model o una nova solució, té el seu propi sistema que adapta i personalitza per a la seva clientela, ja hem embolicat la troca!
Torno a repetir que la sostenibilitat i la RSC són temes suficientment transversals, com per a adaptar un model únic a totes les empreses.
Si les persones “responsables” ens dediquem a encabir a cops de martell a la nostra clientela per a que entrin dins del model que desitgem, ja tornem a estar amb el peix que es mossega la cua, tornem a no ser responsables. Estem venent un servei que fomentarà la clonació empresarial, enlloc de la innovació.
La RSC no es pot personalitzar, s’ha de crear a partir de zero. Les empreses són diferents com diferents són els components de les seves estructures. No podem adaptar un model a les empreses, podem seguir una guia o millor encara, inventar-la per a cada empresa. D’aquesta manera, els nostres serveis seran més costosos, però també responsables. L’única manera de que sigui responsables és que no intentem fer economia d’escala amb la sostenibilitat. Podem intentar-ho?
Guia de turisme responsable
Per Cris Pérez Vàzquez. Responsables! Ara ja podeu fer turisme responsable amb una guia responsable d'una ONG responsable.
L'ONG Turisme Just ha editat una guia de turisme sostenible. No es tracta d'una guia d'ecoturisme, és un recull de destinacions que es beneficien del turisme com a generador d'economia per a la població local i no per a enriquir més a les grans touroperadores .
Les destinacions han estat triades estrictament per a crear una guia amb activitats, allotjaments realment responsables. No es tracta només de turisme solidari o de viatjar a destins llunyans i pobres. Hi ha destinacions de luxe i, ben a prop, existeixen llocs on podem ajudar als territoris a generar riquesa sense contaminar excessivament o perjudicar els destins.
Ara que marxem de vacances és important prendre consciència de l'impacte de les nostres accions quan marxem de vacances:
- El turisme massificat sol generar un impacte sobtat en el medi i en la població: augment de residus i capacitat insuficient de recollida i tractament, per exemple.
- El turisme del tot inclòs deixa grans beneficis a les grans touroperadores i genera diferències socials a les destinacions: una persona dedicada a la restauració pot percebre més diners que una altra dedicada a l'economia tradicional, com a conseqüència, les persones abandonen qualsevol expectativa de creixement propi per trobar feina al sector turístic.
La guia de Turisme Responsable considera aquests i altres paràmetres a l'hora de triar les seves destinacions.
Responsable! És hora de ser coherent amb els teus valors i gaudir aquest temps d'oci de forma compromesa i responsable.
Guía de Turismo Responsable, mi primer libro
Seguiu llegint >>>
Discriminación en el trabajo
Las demandantes acusan a las empresas de toparse con el techo de cristal que les impide continuar con su carrera profesional y de diferencias salariales con otros compañeros con los mismos cargos empresariales.
Casos más exagerados se dieron en 1996, cuando unas trabajadoras de Mitsubishi denunciaron a la planta de la marca en Illinois por insultos y por promover un ambiente hostil hacia las trabajadoras.
La marca de cerveza Stroh en Minnesota fue denunciada por publicidad sexista. También la Ford Motor Company pagó $8 millones por una denuncia relacionada con la discriminación.
Tampoco en Europa tenemos comportamientos más inclusivos, los manuales de la empresa sueca IKEA contenían lenguaje discriminatorio al no incluir figuras femeninas en los mismos.
Más cercana todavía es la empresa radicada en Barcelona, Bopan Promociones Alimentarias, que fue sancionada por publicar una oferta de empleo en la que se solicitaba "un aprendiz de bollería" y se exigía para acceder al puesto ser "varón, de menos de 25 años..."
De la discriminación, tampoco está exenta la Administración Pública ni los hombres. El INEM en Granada fué condenado a pagar una compensación a una mujer por no ofrecer un empleo como monitora de Educación Especial por estar de baja por maternidad. También en Pontevedra, el Centro Municipal de Asesoramento á Muller quería contratar a una psicóloga y así lo exigían las condiciones. Las bases de contratación fueron anuladas en el juzgado por discriminar el género masculino y es que no sólo las mujeres son víctimas de la discriminación.
Un ciudadano afroamericano demandó a Apple por discriminación racial. La propietaria de una peluquería en el Ferrol se negó a aceptar clientas colombianas para no perjudicar la imagen de su negocio.
Estos son ejemplos de conductas que las empresas responsables no deberían permitir y, en cambio, siguen existiendo. Cosas cuotidianas que nos acompañan cada día en la prensa, en la televisión, en los comportamientos y hábitos diarios.
Os invito a luchar contra esta discriminación. A comprometeros para ser personas más inclusivas, más responsables, más comprometidas. Os invito a fijaros y tomar de conciencia de esos signos de discriminación y a actuar para cambiarlos.
La inclusión es tu responsabilidad, es nuestra responsabilidad.
Carmen Calvo dice que la Real Academia trabaja en la asunción como norma del lenguaje no sexista
Demanda contra General Electric, El País (05/06/07)
Discriminación sexista en los manuales de Ikea, El Mundo (11/03/05)
La publicidad sexista tiende a la sutileza y es menos obvia, pero igual de agresiva, Consumer(15/03/07)
Condenadas a sufrir discriminación, La Vanguardia (09/03/02)
El tresor blau
La problemàtica d'aquest consum abusiu és la logística i la gestió de residus que aquest fet comporta. Embotellar aigua, requereix un envàs de plàstic que s'ha de fabricar. A continuació, una cadena de producció que gràcies a l'electricitat omple les ampolles i les precinta. Quan el producte està etiquetat i a punt, s'ha de distribuir. El transport de les botelles d'aigua segueix la línia de contaminació, per finalment arribar a la botiga o al consum final.
Però en arribar a casa de qui la consumeix, es torna a iniciar un nou conflicte ambiental. En consumir l'aigua, els envasos s'han de reciclar. Per a reciclar-los, es necessiten uns contenidors per llençar-los, un transport per recollir-los i portar-los a la planta de reciclatge i si arriben - només es recicla un 20% d'aquests envasos -, la planta de reciclatge també està generant uns efectes perniciosos per al medi ambient. I encara no s'ha acabat, el producte que s'obté del reciclatge s'ha de vendre i tornar a transportar.
Quants transports i fabricacions inútils, si podem obrir l'aixeta, omplir un got i beure aigua. Fins i tot, les nostres mascotes han de consumir aigua embotellada! L'aigua d'aixeta no és suficientment pura per a aquaris i per a mascotes que han de seguir algun tipus de tractament.
Aquesta aigua d'aixeta té la suficient qualitat per a països on no tenen aigua? Neau distribueix dins de la seva ampolla buida un missatge de conscienciació d'aquesta cadena de contaminació i els beneficis els destinen a països on el tresor blau és escàs.
Fem una reflexió i incorporem projectes com NEAU, obliguem a fabricants a fer-se càrrec de la recollida i gestió dels seus envasos que contribueixen a la polució del nostre món i agraïm la sort de poder obrir l'aixeta i beure aigua potable!
El agua en botella, un problema medio ambiental global
Un sistema israelí convierte gua contaminada en potable casi instantáneamente
Agua en botella: tirando recursos por la alcantarilla
Reciclado de plásticos
Agua embotellada: símbolo de nuestro tiempo
Impacto ambiental del agua embotellada, Consumer
La fàbrica d'estigmes socials
Com el cas ja publicat de Dolce&Gabbana, del qual debatíem amb gent de la Universitat. Les empreses publicitàries haurien de ser més responsables en els seus missatges. Per a evitar escàndols que acaben beneficiant més a l'anunciant, es parlava d'aplicar mesures preventives i que algun organisme classifiqués els anuncis abans de sortir als mitjans de comunicació.
Jo era una de les poques que mantenia la posició de que l'Associació d'Agències de Mitjans o el CAC - per citar-ne alguns - havia d'assumir aquest control. Gairebé tot el debat va girar en contra d'aquesta afirmació: el control acaba sent censura, minva la llibertat d'expressió, existeix el perill d'afavorir per interessos -com ja passa als USA amb la classificació de les pel·lícules.
Tenen raó. Però quin és l'equilibri? Volem fomentar la violència de gènere, la discriminació, l'anorèxia i la bulímia...? Són conseqüències de la publicitat o són un reflex de la nostra societat utilitzats pel món publicitari? Es repeteix la història de l'ou i la gallina?
L'última novetat anunciada a un canal de televisió és que fer-se gran és inevitable. És una frase aparentment innocent. Es tracta d'un anunci d'una crema anti-arrugues.
Què ens volen transmetre? Que no val la pena viure a partir de que tens arrugues? Que no ens podem fer grans? Que ja no es porta la maduresa? Tornem al viu la vida i deixa un cadàver bonic?
El resultat està servit: clíniques de cirurgia estètica que apareixen com a xampinyons, tota mena de potingues i injeccions a la venda per a combatre les arrugues. No havíem quedat que l'arruga era bella?
Ja tenim una societat amb persones de 40 anys amb desequilibris alimentaris, ara tampoc poden fer-se grans? Complir anys és inevitable?
No, no és inevitable. Les persones que moren, no poden fer-se grans i gaudir de la vida. No poden tenir l'experiència que es reflecteix en les i els nostres àvies i avis.
Necessitem urgentment un Richard Gere de l'arruga o demanar-li a Adolfo Domínguez que torni a escriure a les etiquetes dels seus dissenys que "l'arruga és bella"!
Són les vides virtuals el futur?
Els desplaçaments fins els llocs de treball s’anul·len; la construcció física de centres d’oci o supermercats ja no són necessaris. La vida virtual pot fer que les vides continuïn d’una altra manera. Els grans centres logístics poden comunicar directament amb les vivendes per a subministrar aliments i serveis que cobreixin les necessitats bàsiques.
El nostre futur està tan allunyat del món de Matrix?
La nova vida anomenada “Second Life” intercanvia serveis i compres a la xarxa. Una vida desitjada i creada per nosaltres que poc té a veure amb la vida física, amb la contaminació i amb els perills que ens esperen al carrer. A les vides virtuals, la nostra realitat la creem nosaltres. És tan futurista crear la pròpia realitat o la creem permanentment?
Algunes persones emprenedores ja han trobat filons de mercat i ja guanyen diners a botigues de disseny de roba, despatxos d’arquitectura, etc. Tots negocis virtuals poc o gens regulats per la legislació, gremis i col·legis professionals.
L'usuariat que vol comprar un dels productes adquireix el producte o servei que necessita en la moneda pròpia del món de “Second Life” que es pot aconseguir amb diners reals (euros o dòlars) .
La primera premissa d'una societat o economia sostenible, ja la tenim. És l'oportunitat del desenvolupament sostenible a nivell mundial?
I el vessant sociocultural? També es desenvolupa? O tenir una vida paral·lela i connectada a un ordinador és antisocial i fomenta l'alienació?
Existeixen comunitats, gimnasos, llocs per anar a sopar, concerts, exposicions, etc. L’oferta és suggerent i sembla atractiva per l'usuariat que es va afegint a aquesta nova societat on les persones són com volen ser. Elles mateixes defineixen el seu look, la seva feina i el seu grup d'amistats. Molt més del que es pot dir de la vida física, on molts paràmetres determinen els nostres trets característics i ens condicionen a ser com volem ser.
Per últim, l’impacte ambiental que genera aquesta nova vida és inferior al de la nostra comunitat actual. S’incrementa el consum d’energia consumit pels ordinadors. Però si portem a tota la població a Second Life, podrem efectuar les compres i només necessitarem un transportista que ens porti aliments o begudes. Podem treballar des de casa i podem relacionar-nos amb les nostres amistats a qualsevol lloc virtual sense fer cap moviment.
Una altra cosa serà l’assistència mèdica que aquesta sí ha de ser física. No sé si ser metge passarà de ser una professió cercada a ser obligada si tota la població es passa a una vida virtual. Potser els metges inventen algun nou sistema virtual per a visitar, operar i diagnosticar?
Sembla que una vida així, compleix tots els requisits per ajudar a tenir una societat equilibrada i sostenible i les persones “s’inventen” la personalitat amb la que se senten més còmodes.
Però quins perills té tenir una societat virtual?
George Orwell, Jules Verne i altres autors ja havien predit el futur a la seva manera. És Matrix una altra previsió de futur? És una vida virtual, perillosa? Quina diferència hi ha entre la vida actual controlada pels lobbies i una vida virtual controlada per la informàtica?
Un tema emergent i futurista que em té intrigada...
Seguiu llegint >>>
Senyoreta, senyora, senyoret i senyor?
A més, el llenguatge té un altre repte: és una eina d’intercanvi entre dos o més individus. En un procés comunicatiu on intervenen dues parts amb intencions diferents. La part emissora crea un missatge i la receptora el rep i l’interpreta segons les seves idees.
Com a conseqüència, es pot donar que l’emissora tingui una intenció i la receptora l’interpreti d’una altra manera. Per tant, el llenguatge té una intencionalitat sovint dubtosa per a qui rep. Però, si s’utilitza de forma estudiada, pot aportar uns objectius molt calculats.
LA INTENCIÓ DEL MISSATGE
D’aquesta intencionalitat dels missatges en són molt conscients periodistes, publicistes i classe política que l’utilitzen segons els seus interessos per a adreçar-se a determinats públics o per provocar determinades reaccions ben estudiades. Els titulars dels diaris en són testimonis d’aquest ús discriminatori del llenguatge i dels missatges:
“Interior atribueix a la immigració l’augment de la delinqüència en un 10,52%”
“Un sord-mut mata a cops de martell a la seva dona que tenia la mateixa minusvalidesa”
“Algunes dones pateixen en silenci la violència domèstica”
Les coses canvien quan arriben les campanyes electorals, els discursos polítics es tornen més incloents, volen aconseguir el major nombre de vots i passen per alt el principi d’economia que l’ens normatiu reclama per a l’ús del llenguatge:
“Ciutadanes i ciutadans de Lleida”
LES INCLUSIONS I EXCLUSIONS DEL LLENGUATGE
Aquesta inclusió, però, és un avenç a destacar. Fa més de 30 anys, els discursos eren ben diferents:
De la mateixa manera, el llenguatge també ha evolucionat pels homes i paraules com infermer, costurer o cuiner, també van donar pas als professionals d’aquestes feines d’antecedents femenins.
Aquesta evolució demostra que la llengua és viva i que es va modificant segons les demandes de la societat.
LA RESPONSABILITAT EN LA CONSTRUCCIÓ DEL LLENGUATGE
Ara bé, fins a quin punt hem de forçar el llenguatge? Fins on arriben les nostres responsabilitats?
Alguns col·lectius parlen d’inventar neologismes que neutralitzin la llengua per a definir el gènere, altres proposen crear noves terminacions amb aquest mateix objectiu. L’anglès és una llengua que disposa de moltes paraules neutres, en canvi, per a definir dones d’una determinada professió, s’ha d’afegir el terme “woman”. Aleshores de què serveixen les paraules neutres?
Una altra proposta és duplicar les paraules, quan no sigui possible trobar un genèric. Altres recolzen l’ús de l’arroba per a incloure tots els gèneres.
La propera vegada que escrigui una carta a un receptor anònim, hauré de considerar les diferents possibilitats: senyoreta, senyora, senyoret i senyor. Una altra possibilitat podria ser “senyoriat” (o senyoria(?!)) fent ús de la invenció d’una nova terminologia menys sexista. I un altre recurs podria ser fer ús de la reconeguda arroba.
Caure en l’excés accentua les diferències i forçar la llengua és una mesura massa violenta que no ens reportarà els canvis desitjats. Si inventem noves paraules, però no esborrem de les nostres ments la discriminació, tornarem a tenir als nostres diccionaris neologismes excloents.
Ara bé, el que sí és evident és que a les dones ens segueixen demanant si som senyores o senyoretes i que no és el mateix ser un home públic que una dona pública.
PUNT DE PARTIDA
Canviar alguns enunciats i parar més atenció al llenguatge excloent és un bon punt de partida. A la xarxa, es poden trobar nombrosos manuals de com utilitzar vocabulari integrador. L’objectiu és enderrocar vells estereotips i incloure els col•lectius que, en l’actualitat, tenen més risc d’exclusió social.
Com diu l’Eulàlia Lladó, que una llengua tingui diferents paraules per a denominar matisos del color gris significa que els seus parlants perceben tons del gris que altres no poden descriure i dels que difícilment en seran conscients.
A vegades, les paraules poden ser constructores de la realitat. De forma pacífica, arribarem a construir la paleta de grisos que ens manca per a tenir un llenguatge excloent i quan ho aconseguim, segur que també arribem a veure més colors!
POSTS RELACIONATS: Aprender a hablar de nuevo Seguiu llegint >>>
